Motivacions

Dins de l'actual context de crisi econòmica que si bé és mundial, ens està afectant molt durament a Catalunya, un dels factors que més estan donant que parlar, per l'afectació que està produint sobre la població general ha estat el preu dels carburants, que durant els últims anys han patit un augment considerable a nivell global.

Aquest augment dels preus està provocant que cada cop sigui més difícil de proveir-se de combustible, ja que els preus estan constantment a l'alça i la societat progressivament més empobrida. Malgrat tot, degut a l'augment de la població tant a casa nostra com als països emergents, la demanda de petroli s'ha disparat en els últims temps. No obstant això, les llums d'alarma s'han encès, ja que, al contrari del que es podria esperar, la producció d'or negre no ha augmentat des de 2006-2007, el que fa pensar que el temut “Peak Oil”, el sostre de producció petrolífera, hagi estat assolit finalment, amb totes les conseqüències que pot comportar.

Una de les conseqüències que tindria aquesta disminució de la disposició de petroli seria l'encariment del transport de llarg abast, la qual cosa significaria un descens del transport de mercaderies que fins ara s'importen bé de preu des de llargues distàncies gràcies a la disposició de combustible barat, tal com són els productes agrícoles. Això produirà que en encarir-se la importació, els mercats s'hauran d'abastir de les fonts de producció més properes. En principi no sembla gaire problemàtic, però si, com està esdevenint a l'actualitat, estem transformant a marxes forçades els camps agrícoles propers als nostres nuclis de població en improductius terrenys urbans, ens podrem trobar en un futur amb seriosos problemes d'abastiment d'aliments perquè confiats en un subministrament alimentari barat assegurat des de fora, no ens ha calgut preocupar-nos per la gran riquesa que estàvem perdent davant dels nassos en benefici d'un sistema especulatiu.

Davant aquesta situació que s'albira a l'horitzó, i donat que la classe política i les administracions degut a les seves pròpies inèrcies no estan fent una feina realment de planificació a llarg plaç sinó de resultats immediats, la societat civil, motu proprio, ha de prendre consciència del perill que aguaita i fer la feina de protecció dels seus propis recursos naturals. Feina que no s'està fent des de les esferes de responsabilitat política, ans al contrari.

No obstant, la societat ja fa temps que s'ha començat a moure en defensa de tot el que significa respecte al paisatge, els recursos naturals i el patrimoni humà lligat a l'ús tradicional de la natura. Aquesta creixent conscienciació contra les agressions al medi ambient, cultural i històric ha portat a la creació d'innumerables plataformes i entitats que, a mena de Regne de Taifes, lluiten independentment cadascuna per un objectiu diferent, moltes de les vegades sense cap contacte amb d'altres moviments similars amb les que podrien compartir recursos i experiència. Malgrat tot, s'han demostrat com a bones fonts de protecció davant les administracions, però donada la magnitud de l'amenaça, no sembla que hagi de ser prou, per la qual cosa convé la creació d'una xarxa d'entitats proteccionistes que optimitzi al màxim els seus recursos i pugui aprofitar eficaçment els recursos i experiències de la resta d'entitats que lluiten per a objectius similars.

Tanmateix, el fet de pressionar les administracions de cara a una preservació d'un espai en concret no sempre resulta efectiu, ja que no poques vegades els problemes radiquen en la titularitat -pública o privada- de l'espai o edifici a protegir, i als drets d'ús que se'n deriven. En un moment en que els diners s'han tornat escassos, les administracions es troben sense recursos i primen tota aquella activitat que els hi suposi un guany econòmic a curt termini. Tal és el cas de la construcció i negoci immobiliari que tossudament intenten mantenir tant administracions com privats com a forma fàcil d'obtenir ingressos i com continuació d'un model que funcionava fins fa poc, però que en quatre anys de crisi s'ha demostrat totalment obsolet i totalment aliè a les veritables necessitats de la societat.

És en aquesta circumstància que actuant amb les mateixes regles es podran obtenir resultats realment satisfactoris de protecció, per la qual cosa igual que la iniciativa privada intenta construir terreny agrari per a convertir-lo en sòl urbà, la mateixa iniciativa privada, però aquest cop de mà de la societat civil, podrà utilitzar el mateix camí, però per assegurar la preservació ad æternum d'una sèrie de valors, immobles i paisatges que la societat necessita per a la seva pròpia subsistència. Exemples tals com els del National Trust britànic, que funciona en aquests mateixos termes des de 1895, marquen, en aquest cas, la via a seguir.

Paral·lelament, res no valdrà la pena si les altes esferes de la societat no prenen consciència del veritable abast del problema i es continua veient el seguiment d'un model inflacionista com l'única via a seguir, ja que això, i tal com està passant en l'actualitat, significa una reacció forassenyada contra tot el que sigui canviar el rumb que ens porta inexorablement al final del penya-segat. També en aquest sentit, hi ha moviments de professionals qualificats independents, lligats a la política, la jurisprudència i el territori que, amb una visió àmplia de país i amb capacitat d'influència, han vist la necessitat real de fer un urgent gir de timó en la forma de fer les coses.

Caldria llavors donar-los suport en la seva tasca i poder establir una comunicació fluïda amb ells, per a que, tant de forma vertical com horitzontal, la societat mateixa inicii un canvi intern que ens condueixi cap a l'adopció d'un sistema econòmic sostenible, respectuós amb el nostre entorn i la nostra història, tenint en compte que cal preservar el nostre planeta en condicions òptimes. Ens agradi o no, és l'únic planeta del que a hores d'ara podem treure els recursos per a seguir existint.

Amb aquest cúmul de circumstàncies, la creació d'una entitat sense ànim de lucre que sigui capaç d'englobar dins del seu si tots aquests paràmetres i capaç d'articular-los convenientment es fa pràcticament indispensable. És, justament, aquesta necessitat imperiosa i la urgència per a posar-la en pràctica el que dona peu a la proposta PreservCAT, que a continuació desenvolupem.