PreservCAT: Nova visió del patrimoni: sostenibilitat, cohesió social i participació ciutadana

divendres, 26 d’octubre de 2012

Nova visió del patrimoni: sostenibilitat, cohesió social i participació ciutadana


Carles Riba Romeva, president del CECBLL
Article publicat a les Jornades d’Estudi del Patrimoni del Baix Llobregat
Sant Andreu de la Barca, 16 d’abril de 2008

Resum: Patrimoni és un terme polisèmic (amb accepcions d’àmbit privat i d’àmbit col·lectiu) que fa referència a béns que s’hereten de generacions anteriors i/o que, des de diversos punts de vista (dret, economia, història, cultura, naturalesa), tenen un valor o una significació. A partir d’aquest doble significat i de la constatació del paper clau del patrimoni en les civilitzacions humanes, aquesta ponència proposa el nou concepte de patrimoni cívic que estén el concepte de patrimoni cultural (heretat de la història o de manifestacions culturals en vies d’extinció) vers altres elements patrimonials que són la base de la sustentació actual i futura (patrimoni de sostenibilitat). A més d’analitzar els valors del patrimoni, la ponència estableix quatre principis d’acció per gestionar el nou patrimoni cívic: 1. Principi de participació: el patrimoni col·lectiu és cosa de tots; 2. Principi d’elecció: cal elegir i modular l’ús del patrimoni; 3. Principi de transformació: el patrimoni és un factor de cohesió social en contínua transformació; i 4. Principi de projecció: el patrimoni és font de coneixement per concebre accions futures. En aquesta nova perspectiva del patrimoni cívic, la ponència finalitza amb la proposta de crear una publicació virtual en l’àmbit dels centres d’estudis locals.
Paraules clau: patrimoni, patrimoni cívic, civilització, patrimoni cultural, patrimoni de sostenibilitat, principi de participació, principi d’elecció, principi de transformació, principi de projecció, revista virtual.

ÍNDEX
1. Patrimoni, concepte polisèmic?
2. Patrimoni, element de civilització
3. Definició de patrimoni cívic
4. Valors del patrimoni cívic
5. Principis d’acció sobre el patrimoni cívic
6. Conclusions i propostes
7. Bibliografia



1. Patrimoni, concepte polisèmic?
En el moment d’iniciar una reflexionar sobre el patrimoni, hom percep que aquest terme té un caràcter polisèmic, amb diversos significats. En efecte, el Diccionari de la Llengua Catalana [DLC-2007] dóna la doble accepció següent: Patrimoni: 1. Béns que una persona hereta dels seus antecedents. 2. Conjunt de béns, de valors i de crèdits que posseeix una persona o una institució. La primera definició remet al significat d’allò que s’hereta dels avantpassats (i, suposadament, es transmet als descendents) i, la segona definició remet a significat del conjunt de béns que tenen un valor d’ús o econòmic (intercanviable amb altres béns), pertanyents a una persona o a una institució.

Els dos principals àmbits disciplinaris on s’usa aquest terme posen l’èmfasi en un sol d’aquests dos significats. La història i l’antropologia cenyeixen el patrimoni als béns del passat o del present quan ja han perdut el seu valor o ús primari (per a la qual havien estat creats) i, sols resten principalment els valors de referència o de significació del que havien estat. Mentre que les ciències econòmiques i jurídiques posen l’èmfasi en les capacitats actuals d’ús i de bescanvi econòmic dels béns i valors del patrimoni, així com en els drets i deures dels seus titulars.

Ens podem preguntar: el patrimoni com a herència i el patrimoni com a recurs econòmic, són dos conceptes diferents? O són significats complementaris d’un mateix concepte? La resposta a aquesta pregunta és menys innocent del que sembla i pot transformar el concepte de patrimoni cultural.

Evolució del concepte de patrimoni

El concepte de patrimoni ha sofert una llarga transformació al llarg de la història.

En l’edat antiga, els antecedents del patrimoni foren edificacions (monuments) i/o objectes considerats valuosos (tresors) destinats al culte religiós o a ostentar riquesa i poder. En els conflictes armats eren transformats en botí de guerra pels guanyadors o destruïts per fer-ne desaparèixer els vestigis.

La noció de patrimoni es defineix per primera vegada en el dret romà (patri monium, ofici de pare, obligacions envers el fill), però els seus orígens es remunten a la Grècia antiga. En aquestes cultures s’inicien unes primeres regulacions per respectar determinats aspectes dels vençuts i dels seus béns.

A partir del Renaixement, el concepte llatí d’ars (saber fer, activitats tècniques llegat d’un ofici) incorpora una activitat més intel·lectual amb els nous valors estètics que avui dia coneixem. Tanmateix, les guerres continuen destruint o saquejant el patrimoni dels vençuts (per exemple, les cultures precolombines).

La il·lustració canvia la mentalitat sobre els monuments i obres d’art que, per primera vegada són objecte de col·leccions i després de museus (inici del patrimoni històric i artístic). La Revolució Francesa produeix dues tendències contraposades: els revolucionaris criden a la destrucció de la societat refusada (castells, abadies) i a apropiar-se dels seus béns materials i, la Convenció que dirigeix la Revolució, inicia la protecció dels monuments i les obres d’art que considera propietat de la nació i reflex de la seva cultura i de la seva història, per convertir-lo en patrimoni nacional.

A cavall dels segles xviii i xix es creen les acadèmies (especialment les d’art) que desenvolupen una capacitat docent, aporten els primers criteris científics (el patrimoni, a més de llegat del passat, passa a ser un document objecte d’estudi; s’inicien les classificacions i els inventaris) i preserven i protegeixen els monuments i obres d’art més significatius i notoris per realçar les noves nacions (antecedents de l’actual concepte de patrimoni cultural). El romanticisme dirigeix les mirades vers el passat medieval.

Durant la primera meitat del segle xx, el patrimoni es vincula a la societat i esdevé un bé comú que pertany a tothom, i que ha de ser accessible (la democratització del patrimoni, paral·lelament a la democratització de la societat). S’introdueix el concepte d’interpretació del patrimoni (orientat a la difusió social) i es produeix la diversificació de patrimonis relacionats amb les cultures.

En la segona meitat del segle xx i fins a l’actualitat, en base a la Carta de les Nacions (1945), el dret internacional es va nodrint d’uns nous valors ètics, socials i democràtics. Sota l’impacte encara de la Segona Guerra Mundial, s’aprova el 1954 a La Haya, la Convenció per a la Protecció dels Béns Culturals en cas de Conflicte Armat, tant per a béns mobles com immobles. Ja en temps de pau, en la Convenció de la UNESCO de 1971, a París, sobre les Mesures a Adoptar per Prohibir i Impedir la Importació, l’Exportació y la Transferència de Propietat Il·lícites de Béns Culturals, es va donar un altre impuls en la protecció dels béns culturals. Poc després, en la Convenció de la UNESCO de 1972, també a París, sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural y Natural, s’establia una concepció universalista del patrimoni (més enllà dels Estats), on es protegeix a la vegada el patrimoni cultural i natural.

Entre tant, es generen noves tendències i dimensions en relació al patrimoni cultural, entre les que cal citar la interpretació i dimensió didàctica, la preocupació per la seva difusió i rendibilització (Carta del turisme cultural, ICOMO 1976), i l’atenció creixent en el patrimoni immaterial que, sota l’empara de l’antropologia, impulsen especialment els països amb cultures indígenes (Convenció de la UNESCO de 2003, novament a París, per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial).

Aquest breu recorregut mostra l’enorme evolució que ha experimentat el concepte de patrimoni cultural, sempre en el sentit d’incorporar nous tipus de béns, nous significats i valors. I és de remarcar l’enorme esforç internacional que s’ha realitzat per donar base jurídica al concepte de béns i patrimoni de la humanitat. Però també cal ressenyar que el concepte de patrimoni cultural s’ha centrat en la dimensió d’herència del concepte patrimoni, o sigui aquells béns procedents de la història o béns actuals en vies de desaparició.

2. Patrimoni, element de civilització

El concepte de patrimoni cultural ha anat evolucionant al llarg del temps. Però com reconeix José Castillo Ruiz [Cast-2007], la historiografia patrimonialista pràcticament ha desistit de fer-ne una definició des de l’àmbit teòric en base a una impremeditada acceptació de la seva caracterització legal.

Coincidint amb aquesta apreciació (la necessitat d’establir una conceptualització des de l’àmbit teòric) i, partint de les reflexions inicials en relació al caràcter polisèmic del terme patrimoni, voldria fer un intent de nova definició del patrimoni.

Patrimoni i civilització

La construcció d’una civilització humana tan sols és possible si cada generació s’assenta sobre el patrimoni (en la doble accepció d’herència i de béns d’ús econòmic) que rep de les generacions anteriors. Això inclou tant el coneixement, les formes socials i les tècniques transmeses (patrimoni immaterial), com els béns materials, els edificis, les eines i els recursos heretats (patrimoni material).

Sense l’acumulació de patrimoni al llarg de les generacions no hi hauria civilització humana. Així, doncs, el patrimoni no constitueix un aspecte marginal o col·lateral del procés civilitzador, sinó un dels seus elements centrals. El concepte de patrimoni porta implícita la solidaritat i corresponsabilitat intergeneracional (en alguns moments de signe positiu, amb guerres o destruccions) i constitueix un dels vectors de la història.

Què té a veure l’anterior reflexió amb el patrimoni cultural? Doncs, que el doble significat d’herència i de recurs econòmic ens porta a pensar que el patrimoni cultural i el patrimoni econòmic no són realitats deslligades, sinó manifestacions estretament entrelligades d’uns mateixos béns.

Patrimoni: herència i recurs econòmic

La segregació dels dos significats de patrimoni (herència i recurs econòmic) és a l’arrel de moltes de les disfuncions socials actuals. Una visió integrada de patrimoni (més endavant proposo la denominació de cívic) pot proporcionar noves oportunitats de desenvolupament i nous comportaments socials.

La idea d’un patrimoni presidit exclusivament per la rendibilitat immediata, ens ha conduït a malbaratar recursos irrepetibles: monuments i obres d’art, documents, objectes de les arts tradicionals, però també el territori, l’atmosfera, la biodiversitat o cultures humanes.

I, la idea d’un patrimoni presidit per la idea de preservació, ens dirigeix la mirada exclusivament vers el passat i ens distreu de fer la reflexió sobre el patrimoni actual, del que vivim i que és la base de la nostra sustentació i del nostre futur. Fa quinze anys, en un suggeridor article, Joan Prat i Camós [Prat-1993] ja manifestava aquesta mancança del patrimoni cultural, quan assenyalava que la cultura actual s’està fent a les discoteques i a la cuina de congelats.

Crec que cal recuperar el concepte global de patrimoni col·lectiu (de caràcter cívic), alhora herència del passat i recurs econòmic. Vist des d’aquesta perspectiva, el patrimoni col·lectiu esdevé molt més complex, amb nous valors, i demanen una nova conceptualització i una nova regulació jurídica.

La continuïtat en el temps

El patrimoni que heretem del passat i el que vivim en el present (consumim o originem) presenten una continuïtat en el temps. En poso alguns exemples:

Exemple 1. La torre AGBAR recentment construïda a Barcelona s’ha fet fonamentalment amb finalitats econòmiques (i també de poder i d’ostentació, com en els patrimonis primitius); però, si en els propers anys l’edifici demostrés la seva inviabilitat econòmica, estaríem d’acord que els seus propietaris la destruïssin? Probablement no, ja que ha adquirit altres valors que la converteixen en patrimoni col·lectiu. I això està esdevenint ara mateix!. Per tant, tot el que tenim ara és patrimoni viu, susceptible d’esdevenir patrimoni cultural en el futur. Quina responsabilitat! i quina complexitat!

Exemple 2. El coneixement científic i tècnic d’avui dia és patrimoni (encara que no se sol posar de relleu aquesta dimensió), i constitueix un dels elements de civilització més determinants que heretem de les generacions anteriors, que ampliem en la generació actual i que transmetem a les generacions futures. De fet, és l’objectiu de tot el sistema educatiu (i de les universitats en particular).

Exemple 3. Moltes de les activitats humanes combinem tecnologies actuals amb tecnologies artesanals o recuperades: en el vestir, conviuen la roba de confecció seriada amb peces d’artesania; en el menjar, els plats combinats diaris amb cuina artesana de les celebracions; i, en l’oci, els esports sofisticats i fortament tecnificats amb el gaudi del patrimoni cultural preservat. És més, els entorns que preserven i incorporen elements del patrimoni cultural són percebuts com de major qualitat.

Exemple 4. Moltes produccions industrials (com per exemple, SEAT, que fabrica uns 1800 vehicles diaris a la planta de Martorell) utilitza i compromet un gran volum de recursos col·lectius, molts d’ells irrepetibles (combustibles, atmosfera, infraestructures, paisatge). És la forma més eficient de gestionar el nostre patrimoni col·lectiu i la nostra mobilitat? Tanmateix, legalment s’admet que aquestes són unes activitats privades i que, des de l’àmbit col·lectiu, poc hi tenim a dir.

3. Definició de patrimoni cívic

Com s’ha vist, el patrimoni és una realitat consubstancial de la humanitat i és gràcies a la lenta i treballosa creació de patrimoni que les societats humanes han bastit les seves civilitzacions.

Els grecs i romans van regular per primera vegada el patrimoni, fonamentalment en l’àmbit de la família.

En els darrers segles, des de la perspectiva de l’herència, s’ha viscut una presa de consciència de la importància i la amplitud del concepte de patrimoni cultural que ha portat a la contínua ampliació dels béns a preservar i a protegir: s’ha passat dels monuments històrics i artístics al patrimoni natural, a l’immaterial, als patrimonis especialitzats (oficis, ferrocarril, marítim, audiovisual), etc.

Patrimoni de sostenibilitat

S’ha fet, doncs, un gran camí en la conceptualització, preservació i gestió del patrimoni cultural.

Però, el patrimoni econòmic que ens sosté avui dia, no hauria de ser també objecte d’atenció? Hem d’esperar que es deteriori o malbarati fins al límit de la inutilitat, i preservar-ne les restes per a la història? No és això una falta de responsabilitat intergeneracional?

Aquesta preocupació pel patrimoni actual relacionat amb la sostenibilitat d’avui dia respon a fets de la mateixa evolució de la civilització humana en els darrers dos segles. S’han donat dues grans tendències que estan conduint la humanitat al límit la capacitat del planeta terra per sostenir-nos:

1. Creixement demogràfic. Des del 1830 fins ara, la humanitat ha augmentat des de 1000 a 6500 milions d’habitants (6,5 vegades en menys en 180 anys!, creixement actual de 80 milions d’habitants per any, una Alemanya!). I tot fa pensar que s’arribarà a un màxim de 9000 a 10000 milions en aquest segle.

2. Recursos per habitant. En el segle xix s’inicia l’ús de combustibles fòssils (primer carbó, després petroli i més endavant gas natural), que ens han proporcionat uns recursos energètics ingents en relació a etapes històriques anteriors (un ascensor és com si 25 persones en pugessin; un automòbil és com si de 300 a 500 persones ens estiressin; un tractor és com si 1500 a 2500 persones llauressin).

Resumint, aquest període històric excepcional i irrepetible (que difícilment es podrà perllongarà més enllà de l’any 2050), haurà multiplicat la càrrega humana sobre el planeta per unes 100 vegades en uns 200 anys. En som conscients? No és raonable pensar que la naturalesa ens manifesti alguns límits?

Cada cop és més palesa, doncs, la necessitat d’una nova concepció del patrimoni col·lectiu que incorpori tots aquells béns relacionats amb la sostenibilitat present i futura, i per al qual proposem la denominació de patrimoni de sostenibilitat. En base a la consideració de bé col·lectiu d’interès general, el patrimoni de sostenibilitat ha de ser objecte de polítiques de bon ús i de protecció.

Patrimoni cívic: cultura i sostenibilitat

Concebem, doncs, com a patrimoni cívic tots aquells béns materials i immaterials que han contribuït i/o que contribueixen a la civilització humana i que són la reunió del patrimoni cultural i el patrimoni de sostenibilitat. Es un marc de referència més ampli que inclou tots els béns d’interès col·lectiu.

Això no significa de cap manera modificar o oblidar les polítiques de preservació i protecció del patrimoni cultural, sinó estendre-les vers els elements del patrimoni de sostenibilitat (recursos naturals, grans infraestructures vives, el coneixement i les tècnologies d’ús col·lectiu, etc.). Precisament, les polítiques de valoració i preservació del patrimoni cultural són en gran mesura el punt d’arrencada (i, alhora, l’avançada) d’aquest nou concepte.

Algunes de les principals línies que han d’emmarcar la reflexió i gestió dels béns del patrimoni cívic són:

Centrat en la civilització humana. Els béns col·lectius del patrimoni cívic (materials i immaterials; històrics i vius) tenen sentit en tant que són manifestacions de les civilitzacions humanes i contribueixen al seu desenvolupament. Aquest canvi de focus (de l’atenció als béns vers l’atenció en l’home i en les civilitzacions) ja s’ha anat operant en el patrimoni cultural i ara s’ha d’estendre al patrimoni viu.

Consideració de sistemes. Els diferents elements patrimonials són manifestacions del patrimoni global de les civilitzacions. Així, doncs, tot i que són necessàries les anàlisis especialitzades sobre cada tipus de patrimoni específic (temàtics, d’àmbits locals, caràcter econòmic), cal emmarcar les reflexions i les accions concebent el patrimoni com a sistema i manifestació global de les civilitzacions i de les cultures.

Paisatge, extensió vers el patrimoni cívic. El paisatge és una de les formes més integrades de patrimoni cultural i natural (us imagineu Montserrat sense el monestir?; o, Eivissa sense les salines?; o, el camp català sense masies?), i cada cop esdevé més el punt de trobada entre el patrimoni cultural i el patrimoni viu i, un dels elements on més fàcilment es pot avançar vers el concepte de patrimoni cívic.

Patrimoni i dret internacional

Aquesta perspectiva del patrimoni de sostenibilitat (encara que sota altres denominacions) i l’analogia amb el patrimoni cultural no és inèdita. Algunes persones comencen a apuntar-lo ja sigui des del punt de vista conceptual i fins i tot jurídic.

Beatriz Aguirre [Agui-2007] manifesta que el patrimoni com a recurs apareix fortament vinculat a la gestió del medi ambient urbà i natural de la ciutat. La indissoluble relació entre ambdós permet parlar de desenvolupament sostenible en l’ús dels seus recursos i en la distribució social i territorial dels beneficis econòmics, socials i culturals

Núria Camps Mirabet, des d’una perspectiva jurídica [Camps-2000, pàg. 59], afirma que “les característiques (del patrimoni cultural) son predicables igualment d’altres camps d’interès en el pla internacional, com, per exemple, la protecció del medi ambient”. I més endavant afegeix que ”alguns autors advoquen por un concepte ampli de medi ambient que inclogui els béns culturals, de tal manera que la protecció internacional dels béns culturals constitueixi un àmbit específic dintre de l’àmbit general de la protecció internacional del medi ambient”.

Caldrà avançar en aquesta línia.

Viure el patrimoni (més enllà del gaudi)

El nou concepte de patrimoni també ha de comportar un canvi d’actitud de la ciutadania, de passiva a activa.

La segregació dels significats de patrimoni produeix una actitud dual: 1. Els poders públics i l’acadèmia posen els mitjans perquè la població pugui gaudir del patrimoni cultural (reflex del passat) a través de les múltiples formes d’interpretació que ens brinda el turisme cultural; 2. Però, alhora, la ciutadania manté una posició passiva davant el patrimoni de sostenibilitat, mancat de l’atribució de bé de la col·lectivitat i de polítiques sobre gestió del seu bon ús i preservació. En tot cas, quan es donen abusos manifestos, s’organitzen contestacions que voregen la marginalitat o la il·legalitat.

Per això cal comprendre el patrimoni en la seva continuïtat temporal (passat, present i projecció de futur) i en la continuïtat dels seus valors (econòmic, històric, simbòlic, educatiu) per disposar-nos a viure’l, o sigui, a valorar, a decidir i a intervenir col·lectivament de forma responsable en les decisions sobre aquest patrimoni cívic. En aquest sentit, molts dels conceptes que s’han bastit a l’entorn del patrimoni cultural (entès com la traça del passat o del present que desapareix) poden tenir una gran transcendència i aplicabilitat en el patrimoni de sostenibilitat, del qual en depèn també el patrimoni del futur.

El moviment de centres d’estudis locals (entitats lligades al territori, properes a les realitats humanes i que han après a treballar en xarxa), està en immillorables condicions per participar i impulsar aquesta transformació de les mentalitats en relació al patrimoni cívic.

La Comissió Cívica de Patrimoni del Baix Llobregat (creada el setembre de 2007), formada per 16 persones representatives de diferents experteses, procedències i zones de la comarca, ofereix un marc de referència per a l’observació, el debat, l’avaluació, l’assessorament i la mediació en l’àmbit del patrimoni cultural i natural, constitueix una excel·lent experiència de participació, en la línia de viure el patrimoni.

En aquests moments hi ha altres territoris (Penedès, Terres de l’Ebre, Bages) que estan treballant per crear experiències similars. Esperem que, des d’una posició activa i compromesa, puguin esdevenir veritables laboratoris de nous conceptes i difusores de noves idees i formes de participació.

4. Valors del patrimoni cívic

Els elements del patrimoni cívic (que engloba el patrimoni cultural i el patrimoni de sostenibilitat) poden presentar, no sempre de forma simultània, múltiples valors que s’enumeren a continuació (alguns d’ells, relacionats més estretament amb determinades percepcions de moments històrics):

1. Manifestació de poder. El patrimoni ha estat i és una manifestació de riquesa i de poder, una forma d’ostentació (objectes preuats, obres d’art, construccions monumentals). Aquests valors han estat la principal motivació en determinats moments de la història, tot formant part dels botins de guerra. El col·leccionisme n’és una manifestació civilitzada.

2. Rendiment econòmic. És un dels valors fonamentals del patrimoni privat i col·lectiu, i l’objecte prioritari des de les perspectives econòmica i jurídica. La transformació d’un patrimoni viu en patrimoni cultural se sol donar quan desapareix la seva rendibilitat econòmica. Moltes formes de patrimoni cultural tenen un rendiment econòmic negatiu (la seva preservació i manteniment detrauen recursos), tot i que determinades formes de difusió i de turisme cultural poden compensar aquestes pèrdues.

2. Suport de sostenibilitat. Valor de determinats elements del patrimoni col·lectiu que contribueixen a sostenir la societat actual. A diferència d’altres béns de patrimoni privats, la millor manera de valorar el suport de sostenibilitat no són en diners, sinó en les capacitats de satisfer les principals necessitats humanes. Lamentablement, disposem de poques eines per mesurar-lo, tot i que van apareixent nous conceptes i mesures (l’energia, els aliments, el % CO2 en relació al canvi climàtic).

3. Recerca. El patrimoni cultural (representatiu de les civilitzacions humanes) és una important font de coneixement del passat (i, de vegades, del present). Aquesta és una de les fonamentacions de les accions de protecció i preservació, que poden anar des de la documentació dels béns abans de la destrucció o alteració fins a la seva museïtzació. El patrimoni de sostenibilitat també pot i ha de ser objecte de recerca a fi de fonamentar les accions actuals i futures.

4. Educació. El patrimoni té un important valor educatiu ja que mostra de forma palesa realitats o indicis del passat i posa de manifest els fonaments del que som en el present. La funció educativa pot justificar importants accions realitzades a l’entorn del patrimoni. Un cas interessant a la comarca del Baix Llobregat és el tractament que s’ha donat a les Mines Prehistòriques de Gavà. I un cas paradigmàtic és la reproducció de la cova prehistòrica d’Altamira (amb escenificacions complementàries) al costat de la cova veritable, per acollir milers de visitants al dia.

5. Identificació. Alguns dels elements del nostre patrimoni tenen una important capacitat d’identificació. En són exemples elements geogràfics (la muntanya de Montserrat), edificis (la Casa Negre de Sant Joan Despí, la torre de la Miranda, de Cornellà), les llengües (el català a Catalunya), determinades festes i tradicions (La Passió d’Esparreguera, o els gegants de cada ciutat).

6. Gaudi. El patrimoni artístic, el monumental o el natural poden ser una important font de gaudi per part de la població. De fet, han anat esdevenint la font d’importants programes de turisme cultural o turisme natural. Sovint la funció de gaudí està íntimament entrellaçada amb la funció educativa. La visita a museus té sovint aquest doble vessant. Però també hi ha un gaudi quotidià com pot ser un centre de ciutat ben preservat o edificis rehabilitats que manifesten de forma permanent la història d’una ciutat o d’un indret. En tot cas, el bon ús del patrimoni de sostenibilitat proporciona seguretat.

7. Construcció del futur. El patrimoni cívic també és una important eina per a les persones que més contribueixen a crear el futur: emprenedors, intel·lectuals, polítics, artistes. En la important reflexió que ens toca fer avui dia (especialment en relació al canvi climàtic), l’estudi i “auscultació” de molts dels elements patrimonials constitueixen una font de coneixements imprescindibles, alhora que sovint indiquen alguns dels vectors que cal seguir. En el cas del Baix Llobregat, el coneixement de la formació del delta, de les vicissituds del riu i els seus desbordaments al llarg del temps, o de la dinàmica dels aqüífers, amb l’estudi de la complexa intervenció de l’home al llarg de la història (murs de protecció, ponts i comunicacions, canals de reg, dessalinització, pous artesians, construcció de les poblacions) constitueixen un valor de primer ordre per gestionar el patrimoni de sostenibilitat ara i en el futur. Sovint s’oblida aquest valor del patrimoni.

5. Principis d’acció sobre el patrimoni cívic
El patrimoni cívic (confluència del patrimoni cultural amb el patrimoni de sostenibilitat) és aquell que es relaciona amb la construcció de les civilitzacions (del passat, del present i de les projeccions de futur), en el seu doble vessant d’herència i de recurs econòmic. Per tant, és objecte d’intervenció col·lectiva.

Les intervencions poden ser múltiples: descobrir, delimitar, analitzar, estudiar, interpretar, documentar, determinar-ne els usos, preservar, reparar, reconstruir, exposar, gestionar. Per tant, la forma de realitzar aquestes accions constitueix un dels elements essencials del tractament dels béns patrimonials.

En base al concepte de patrimoni cívic, que proporciona algunes claus de com cal gestionar-lo, es proposen els quatre principis d’acció següents:

b) Principi de participació.

El concepte de patrimoni cívic és integral, referit a la civilització humana o a alguna de les seves manifestacions. Encara que s’analitzin uns béns específics (per exemple, uns documents, un edifici, o una tècnica), aquests prenen tot el seu sentit en el context de la civilització que es considera.

El patrimoni necessita especialistes que han d’expressar els sues punts de vista tant en els aspectes científics i tècnics (estudi, protecció, conservació), com en els més socials (educació, gaudi, elements de referència, projeccions de futur). Però, en darrera instància, el patrimoni cívic incumbeix tota la societat que n’ha de definir els valors i significats. Per tant, cal la participació de totes les veus significatives (punts de vista, procedències, interessos) en la seva avaluació i en la determinació de les formes de gestió.

El patrimoni constitueix una gran oportunitat de participació de persones i col·lectius molt diversos en un projecte comú. Les Comissions Cíviques de Patrimoni (i, en concret la del Baix Llobregat) troben la seva plena justificació en el principi de participació.

c) Principi d’elecció

Heretem una ingent quantitat de béns representatius de les civilitzacions dels nostres avantpassats, però no tots els podem preservar, ni podem donar continuïtat a totes les activitats i manifestacions anteriors (tradicions, llengües, edificis, utensilis).

Algunes d’elles queden obsoletes i són superades per noves manifestacions (noves formes productives, noves tecnologies, etc.). Per tant, a la llum del concepte de patrimoni cívic, cal elaborar un principi d’elecció complex que, tot assegurant la preservació dels elements patrimonials significatius, faciliti també la transformació de béns, d’usos i de formes productives per donar lloc a les noves civilitzacions. El principi de transformació (punt següent) pot esdevenir una eina eficaç que col·labori amb el principi d’elecció.

També amb el patrimoni de sostenibilitat hem d’elegir els usos i les formes de gestió.

d) Principi de transformació
Alguns béns històrics es conserven tal qual (si bé normalment descontextuats) en els museus, els arxius, els parcs arqueològics. Tanmateix, aquesta forma de conservació té limitacions.

Moltes de les manifestacions i béns històrics són en part conservats (i preservats) i en part transformats. En aquest sentit, les llengües són un patrimoni en contínua transformació. Però també tants altres elements del patrimoni: edificis d’esglésies, fàbriques, estacions de ferrocarril, grans mansions, transformats a centres culturals, biblioteques, museus, escoles, universitats.

El principi de transformació proporciona un gran àmbit de reflexió i debat sobre el patrimoni, que obligar a formular abans quines són les essències a protegir i conservar. Un element de patrimoni especialment rellevant en aquest sentit és l’artesania.

Cal fer-se preguntes com aquesta: Com es pot millorar l’artesania sense perdre’n les essències?

d) Principi de projecció

El patrimoni cívic, tant el cultural com el de sostenibilitat, sempre ha tingut un caràcter de solidaritat intergeneracional, alhora que ens proporciona elements per construir el present i modelar el futur. No solem construir en el buit, sinó damunt d’anys d’evolució de la naturalesa i d’intervenció humana. Conèixer-ne els resultats i les conseqüències és una de les millors mostres de saviesa de l’home d’avui dia.

Aquest punt entronca directament amb el debat sobre la sostenibilitat, ja que heretem entre altres el canvi climàtic. L’estudi del patrimoni cívic pot aportar molta llum sobre com determinades intervencions humanes han incidit (localment, o no tant) en els recursos naturals i en l’evolució del nostre sosteniment. Les excavacions arqueològiques, la toponímia, la llengua aporten moltes ensenyances. L’estudi del patrimoni ens ajuda a ser menys orgullosos i a col·laborar més amb l’entorn natural.

6. Conclusions i propostes

Resum i conclusions

1. El concepte patrimoni és polisèmic: significa alhora béns que s’hereten i béns que tenen valor. En aquesta ponència s’advoca per no separar aquests significats i considerar el concepte de patrimoni en el seu sentit més ampli (herència i recurs).

2. Es constata que el patrimoni és un element central de les procés civilitzador, i que sense patrimoni, les civilitzacions no existirien.

3. El patrimoni cultural, en constant ampliació (material, immaterial, natural), i objecte de protecció i preservació, està constituït per aquells béns que han perdut el seu valor originari, manifestació de les traces de la història o de cultures en vies de desaparició.

4. Es proposa el concepte més ampli de patrimoni cívic que, a més del patrimoni cultural, incorpori el patrimoni de sostenibilitat format per aquells béns de caràcter general en què se sustenta la civilització d’avui dia, i que haurien de ser objecte d’un tractament anàleg al patrimoni cultural.

4. S’analitzen els valors del patrimoni: manifestació de poder, rendibilitat econòmica, suport de sostenibilitat, recerca, identificació, educació, gaudi i construcció de futur.

5. Es proposen quatre principis d’acció en relació al patrimoni: Principi de participació; Principi d’elecció; Principi de transformació; Principi de projecció.

Proposta:

Atès que el patrimoni cívic, amb els seus components de patrimoni cultural i patrimoni de sostenibilitat, necessiten una reflexió contínua per precisar-ne l’abast, els valors, els significats, les formes de gestió, i l’avaluació de les experiències,

Atès que els centres d’estudis locals, que col·laboren en xarxa des de múltiples punts del territori, necessiten formes àgils d’expressió i comunicació,

I, atès que la Comissió Cívica del Patrimoni del Baix Llobregat i altres iniciatives anàlogues que aniran sorgint, generen una gran quantitat d’informes, de documentació, de reflexions i d’experiències,

Proposo la creació d’una revista digital sobre patrimoni (Patrimoni Cívic?) destinada a l’àmbit dels centres d’estudis de parla catalana. Inicialment la podria editar el Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, juntament amb l’Institut Ramon Muntaner. Més endavant, es podrien crear seccions d’aquesta revista digital gestionades pels diferents centres.

7. Bibliografia

Castillo Ruiz, J. [Cast-2007], El futuro del patrimonio histórico: la patrimonialización del hombre, e-rph nº 1, desembre 2007, ISSN 1988-7213.

Institut d’Estudis Catalans, [IEC-2007], Diccionari de la Llengua Catalana.

Camps Mirabet, N. [Camps-2000], La protección internacional del patrimonio cultural (tesi doctoral, Universitat de Lleida), tncm1de2, tncm2de2.

Fernández de Casdevante Romaní, C. [Fern-1998], La protección internacional del medio ambiente, Cursos de Verano de Vitoria-Gasteiz, 1998, pp. 151-315.

González Montfort, N. [Gonz-200x], L’ús didàctic i el valor educatiu del patrimoni cultural (tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona), ngm1de1.

Prat, J. [Prat-1993], Antigalles, relíquies i essències: reflexions sobre el concepte de patrimoni cultural Revista d'Etnologia de Catalunya, núm.3, pp.122-131.

Aguirre Arias, B. [Agui-2007], Del concepto de bien histórico-artístico al de patrimonio cultural, Revista Electrónica DU&P. Diseño Urbano y Paisaje Volumen IV N°11, Santiago de Chile, agost de 2007.

Unesco [2008],

http://portal.unesco.org/es/ev.phpURL_ID=12025&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=-471.html

Cap comentari:

Publica un comentari